EL RECORD D’UN REFERENT DEL FOTOPERIODISME

Agustí Centelles (1905-1984) és un dels referents del fotoperiodisme. Centelles va començar com ajudant en un taller per aprendre la técnica del retrat. Després d’uns anys ja es va integrar al fotoperiodisme gràcies a Josep Badosa, i va treballar en diversos diaris. En Centelles se’l recorda pels reportatges fotogràfics que va fer a l’època de la Guerra Civil. Durant la tragèdia espanyola s’exilià, va estar en diversos camps de concentració i fou empressonat. Tot i això va acabar aconseguint els negatius de les seves fotografies que havia fet amb la seva coneguda càmara, Leica. Setenta anys més tard, Agustí Centelles se’l conmemora amb una exposició que rep per títol “Centelles. Les vides d’un fotògraf.1909-1985” , al Palau de la Virreina que acull desde el 3 de novembre de 2006 al 19 de març de 2007.

Miquel Berga, comissari de l’exposició, va creure oportú que mostrant l’època de la Guerra Civil, Centelles seria el millor en endinsar-nos en una de les pitjors tragèdies de la societat espanyola.

En aquest reportatge gràfic ens hi trobem tot una sèrie de sales les quals ensenyen tota la crueltat que el poble va patir. Passadisos plens de records amargs: gent afussellada, la població abandonant la seva ciutat i familia, manifestacions. Els Jocs olímpics, espectacles, fires i totes les grans personalitats d’aquell temps que el senyor Centelles va fotografiar era el moment en que més podies respirar i veure l’altra part de la tragedia. Com tota exposició, lloc per visitar, plat per cuinar t’agraden uns més que els altres. La seva gran sensibilitat i professionalitat que mostrava en la seva obra gràfica va aconseguir que jo veies una de les millors fotografies de la Guerra Civil. Una dona mirant al seu marit periodista, Gabriel Pernau que havia estat assassinat i que fins i tot en una sala dedicada a Pau Casals, integréssin una fotografia humorista la qual veies els dos bàndols (republicans contra nacionals) de la Guerra Civil mentre el periodista era al mig sentat fotografiant un míssil que anava d’una banda a l’altre. Francesc García, un dels visitants de l’exposició, creia que estava molt encertada aquest recordatori per al periodista Agustí Centelles i veure l’obra d’art i la sencillesa que feia en aquelles fotografies en la que havia sigut una de les majors desgràcies del poble espanyol. Googlegrames, anuncis del propi centelles, fotografies d’altres autors posen el toc crucial a una exposició històrica.

LA CRUA REALITAT

Juego de niños. Fusilamiento. 1937 rep per títol una de les fotografies més impactants d’Agustí Centelles. En temps de guerra tots els homes i dones havien d’encoratjar-se agafar un arma i anar a la tràgica lluita en què molts pocs sobrevivien. Si tenien una familia deixaven als seus fills, en contra seva, sense saber si els veurien alguna vegada, tot i que sempre li dirien – Fill, d’aquí uns dies ens veiem. Els fills tot orgullosos sempre deien.-Molt bé, papa. En la fotografía es veu reflexat que una vegada se n’anaven, els fills havien de buscar-se la vida. Els fills petits creien que era un joc per als seus pares i els hi agradava i per això els imitaven perquè de grans volien ser com ells. Aquella mirada dels nens era simplement innocent, feliços de poder jugar a un joc que feien els pares i que no s’adonaven del perill que corrien ells al fer-ho. Una realitat que es pot contrastar actualment. Els nens petits sempre volen imitar als seus pares o als seus ídols perquè són els seus herois i encara que fagin qualsevol tonteria ho faran. Perquè són els seus ídols. Una fotografia que et deixa gelada al veure la tranquil.litat dels nens per voler imitar als seus herois sense adonar-se’n que el que estan fent es un “crim”.