EL VERTADER ESPERIT DEL JOVENT

Semblaria imposible que un noi de divuit anys e innocent, amb les idees ben clares, poc capital tingués una empresa i que s’ocupés de la meitat d’aquesta?

Guillen Carol, un noi català i de bona familia, que acaba de cumplir la majoria d’edat va decidir introduir-se en el negoci de fer una empresa fa dos mesos. Com tot jovent, sempre fas bejenades i bogeries, però en ell se’l veia molt segur de que seguiria fins al final en aquest projecte.

Aquesta idea se li va acudir parlant un dia qualsevol amb el seu amic i soci. Per a ells dos era un joc..encara que va acabar sent una realitat. Ell en unes declaracions es sincerava i deia que ho feia per lucrar-se i passar-s’ho bé.

Per les circumstàncies que tenen, poc capital i la dificultat d’avui en dia tenir un negoci, sembla que no puguin prosperar, però té un punt a favor: els contactes. Gràcies a ser de bona familía i al tenir quatre pares, com diu ell, si no els hi surt bé una cosa, sempre tindran algú per trobar la solució. El que els hi va succeir amb ells, no crec que a tothom els hi passi a ningú .Guillem estava dormint i va rebre un missatge del seu amic i soci, Guillem Laporta, a les quatre del damatí, dient-li que havia comprat un vol per anar a Xina i que s’anava. El bitllet va ser clau perquè a més de deixar “a dos veles” als dos Guillems també va ser l’inici d’aquell negoci. Aquesta empresa que han creat es dedica a la importació de productes de Xangai. Sent més precisos, fan el merchandising per a les altres empreses: fent rellotges, camisetes, bolígrafs..Ell, el Guillem, explicava que al tenir tan poc capital assumien un risc i era que a més de comprar-ho allà, també ho marquen allà. Per exemple un bolígraf de la marca bic, allà fan exactament igual el bolígraf, tot i no ser de la marca bic. Al tenir tan pocs diners aprofiten que la obra és molt més barata allà a Xangai. A més són pocs treballadors dues a Xangai i tres a Barcelona. A Xangai tenen dues noies que vigilen, miren els productes i els hi fan les fotos. Una vegada fetes les envien a Barcelona , perquè mirin que tot està ben controlat.

Els tres treballadors de Barcelona sorprenentment són ben joves:

Guillem Carol, 18 anys, s’ocupa d’entregar propostes i entrevistar-se. Guillem Laporta s’ocupa de totes les comptes i té 19 anys. L’últim fitxatge és l’Oriol Gené, un noi de 17 anys que els hi fa els dissenys.

L‘única pega que pots trobar en aquest projecte és la explotació infantil. Tenen tots els papers necessaris conforme no hi hagi explotació infantil. Però al preguntar. si sabés que hi ha explotació infantil ho amagaria?- Ell va dir que si.

Un noi que té tot ben clar i ja té un altre projecte de futur, amb un esperit de 18 anys i que encara que tinguin poca experiència no els frenarà ningú. No pot respondre que si amagaria la explotació infantil.

UN DIA DE SANT JORDI

Un moment, el dia de Sant Jordi a les 18:30 de la tarda. Un lloc, Rambla de les Flors. Una persona, Jo.

Avui 23 d’abril, Sant Jordi, com cada any tothom surt a celebrar la llegenda de l’heroi i el Drac. Un dia en el que casi tothom surt tot il·lusionat per poder rebre o donar la rosa i el llibre. Només has d’anar a la Plaça Catalunya i mirar...jo mentre començava a baixar la Rambla de les Flors contemplava en especial interès la cara de tots aquells individus que havien decidit sortir al carrer i poder-ho celebrar. Totes aquelles paradetes plenes de regals, llibres..feien molt de goig, però especialment quan miraves aquelles abraçades o petons que es donaven la gent pel llibre o rosa que li havien regalat.

Baixant per la Rambla, jo em sentia com sempre ni més feliç ni menys feliç com a molta gent li haurà succeït; un dia més en que hi havia més gent del normal aquella hora i en aquella plaça.

El primer que em cridava l’atenció era un grup de gent que estava fent el "tren" i anava cridant amb un radiocasset amb la música ben forta; però sempre amb el somriure a la cara.

Famílies catalanes i algunes d’estrangeres amb els seus pares, mares i fills/es, els veies tant units mirant i regalant els llibres i roses.. Fins i tot, en la paradeta que sempre estan els animals; un pare li deia a la filla que anés a veure aquell animal. però si hagués estat un altre dia ho haguessin fet amb tan d’entusiasme?

Amics i amigues de tota mena, gitanos,’pijos’, punk, gòtics..anaven passejant per aquella Rambla interminable i plena de gent. Conversaven , reien, s’abraçaven, es donaven petons..observant els llibres i sempre mirant el millor per aquella persona que li pogués agradar aquell llibre, rosa o regal i que el recordés sempre.

I en qualsevol Sant Jordi o dia dels enamorats, com alguns ho creuen, no pot faltar aquells matrimonis, aquelles parelles que acaben de començar o que ja porten temps junts. Hi havien tantes parelles mirant-se com dos enamorats,amb un somriure d’orella a orella, agafats de la mà, fent-se acaricies, amb la seva rosa i llibre tan feliços…

Em paro a pensar i és necessari que hagi d’existir aquest dia, Sant Jordi, perquè vegis a la gent realment feliç i amb tanta passió?

Perquè fent una comparació amb altres dies: aquells somriures, il·lusió, aquella gentada, aquella curiositat de mirar que passa, de sortir al carrer, de demostrar els sentiments..no passa mai o casi mai..només quan és un dia senyalat. Ja és hora de canviar-ho.

Entrevista i perfil Salvador Sostres

Salvador Sostres, un home que entrà a la classe de manera segura i tranquil.la. Un home d’una trentena d’anys que escriu en el diari l’Avui i en dues pàgines webs. Durant el temps que ens explicava la seva manera de veure la vida, l’escriptura, la realitat, llibertat m’anava fent una idea. La idea es que res és el que sembla. Se’ns va presentar de manera molt tranquil.la, sense alçar la veu i sense cap tipus d’autoritat . Un cop vam començar les preguntes la cosa anava canviant: ja fou primer perquè ell havia fet tal introducció que no s’havien que dir-li o pel seu to de veu. Una pregunta va fer que veiéssim l’escriptor més autoritari, més enfadat, impulsiu i va demostrar que no passaria cap i sempre tindria alguna cosa a dir. A tots ens va sorprendre aquesta reacció o al menys a mi, però després d’estona pensant-hi: era el seu joc. Primer va aconseguir portar-nos al terreny on ell volia: agafant la nostra confiança i estar en aquell ambient enganyós: ja fos per la seva intimidació i també perquè el nostre professor de seminari i amic seu, Enric Vila, estigués allà. Després que nosaltres arribéssim al clima perfecte i tranquil: ell ens va fer el seu atac, una gran esbroncada i va sortir la seva personalitat que ens mostra en els seus articles. La nostra ingenuïtat i sencillesa ens va portar a l’error: deixar-nos enganyar.

"HEU DE SABER QUI SOU I COM ANAT PEL MÓN"

A.T: -Sino escrius bé; creus que a base de treballar pot arribar a ser periodista o escriptor?

S.S: Salvador Sostres: -És clar que si! A base de treballar ho pots aconseguir i a més si t’agrada la literatura t’acaba menjant i t’acaba formant.

A.T: -Quin es el primer consell que ens donaries?

S.S: Doncs que heu de saber qui sou i voler com anar pel món

A.T:-Vostè li ha costat molt saber qui era?

S.S:-No, però en aquest món t’has d’anar fent el teu espai i el teu marge de llibertat. En definitiva, a base de treballar et guanyes el respecte de la gent.

A.T:-Desde quin moment va saber que sempre escriuria?

S.S:-Desde els 11 anys ja vaig començar a escriure i ja ho sabia que valia per això.

A.T:-Quants articles escriu al dia?

S.S:-3 articles i no es poca cosa, encara que ho sembli.

A.T:-Que creus que és el que més et caracteritza dels teus articles? Amb quina finalitat els fas?

S.S:-El fil conductor que utilitzo: la meva sensibilitat. La finalitat és fer un bon article i que l’article que faig sempre acabis pensant que és l’últim perquè mai se sap.

A.T:-Creus que tot és qüestió d'estil o de seguir una estructura? Tu com els fas?

S.S:-Jo, la veritat que no segueixo cap estructura, Més que quëstió d’estil diria jo, has d’utilitzar la teva humanitat.

A.T:-Vostè té algun referent?

S.S:-Sí, Josep Pla i Sagarra.

A.T:-T'ha costat molt arribar a treballar a l'Avui i pàgines webs?

S.S:-No. Encara que fins al diari Avui he hagut de passar per altres diaris com El Periódico o La Vanguardia. Però sempre el que he intentat ho he aconseguit. En una de les pàgines webs, el meu blog, el vaig fer perquè tothom tenia un i vaig pensar amb l’Enric que ho podríem provar i així poder posar el que ens vingués en gana i l’altra web va ser perquè m’ho van dir i escric els temes que em donen.

A.T:-Fa un moment más dit que tot el que has intentat ho has aconseguit,en podries dir algun cas?

S.S:-La meva obsessió als 16 anys era treballar amb Josep Maria Puyal. Un dia vaig decidir anar a la cabina del Barça on treballava en Puyal i li vaig dir que volia treballar amb ell; però com sempre passa, ell ni em va fer cas només tenia el meu telèfon. Jo vaig anar a Irlanda i li enviava cartes de com m’anava aquella aventura. Dies després, vaig rebre una trucada: Era ell!Em va dir que dintre d’uns anys treballaríem junts que li havien agradat molt les cartes.(com escrivia). Al cap dels anys vaig acabar treballant amb ell.

A.T:-Has tingut molts problemes en els diaris o les pàgines webs?

S.S:-Una mica de tot. Ha sigut diferents opinions. La més recent va ser just abans d’entrar en Setmana Santa. Vaig escriure un article i que el títol rebia per nom “Òstia vital”. El meu superior em va dir que havia de canviar el títol ja que els propietaris del diari eran ultracatòlics i no els hi va semblar bé que poses aquell títol just arribada la Setmana Santa. En les pàgines webs l’únic problema que em tingut l’Enric i jo és la gent inmadura que posen comentaris innecesaris e insults.

A.T:-Els temes que et donen el diari o la web, els fas objectius o creus que és imposible aconseguir-ho?

S.S:-Ni la objectivitat ni la realitat existeix! Qui digui això es un imbècil! Simplement, nosaltres fem interpretacions del que veiem.

A.T:-El tema que utilitzes més en el teu blog, quin és?

S.S:-Normalment en les noies,la meva mare, germana, gossa…però arriba fins i tal punt que són ninots perquè les acabes utilitzant per a tots els articles.

A.T:-Enten que el sexe femení els hi molesta el que posa en algun dels seus articles?

S.S:-No, a les noies intel.ligents no els hi molesta..

A.T:-Creus que això es per culpa del feminisme et critiquin les noies?

S.S:-Si , a més treu el pitjor d’elles.

A.T:-Sempre se li ha dit que és misògin…

S.S:-Doncs és tot el contrari! Si a mi m’encanten, ja he dit abans que escric molts articles pensant en elles.

A.T:-El fet que escriguis tants articles al dia, creus que és un problema?

S.S:-Si crec que si perquè veus la vida en forma d’article..a més un dia em va passar una cosa..

A.T:-Diguim.

S.S:-Fa temps, m’agradava molt una tia i després de quedar amb ella i tot arribava el gran dia, millor dit la gran nit.Però un article em va jugar una mala passada. Feia molt de temps que tenia un article a mitges i no sabia com acabar. En aquella gran nit, mentre estava amb la noia al meu llit fent les nostres coses, vaig veure molt clar el final del meu article. Això va suposar anarme’n a fer l’article i deixar la noia a mitges.

A.T:-Si, si una mala passada.

GAZIEL

-Es pot somiar amb alguna cosa més fàcil?

Per la facilitat d'imaginar.

-Fins i tot sembla mentida que alguna cosa tan senzilla ens preocupi tant

Un problema de cada día.

-Eternos fantasmas gemelos brotando de un solo y único abismo



-"He observat que a Espanya és parla molt del regionalisme, fins al punt de donar-li més importància al que els separa a vostès, els espanyols, uns d’altres, que al que sel’s assembla i caracteritza a tots"

La imatge que donem.

-"Els nacionals d’un país qualsevol -continuava el meu amic- donen una importància extraordinària a les seves singuralitats locals, fins a tal punt d’oblidar per elles la superior unitat que els envolta a tots"

Que la gent només mira per ella mateixa.

- Després de viure temps en la Península i de comprovar la seva innegable diversitat, vaig arribar a l’única conclusió que tots vostès eren, sense excepció alguna, enormement i exclusivament espanyols.”

La imatge que donem

-"Qui ho observa amb desinterés i en conjunt- tal com el meu amic observava les diferències regionals d’Espanya,- arribarà també a l’única conclusió de que ambdós es redueixen a la pobresa, a una mateixa incapacitat manifestes.

Que ells mateixos mostren la seva debilitat.

- Cada un d’ells parla malament dels adversaris i proclama els seus propis mètodes com els millors.

El joc brut que s'utilitza.

- Què és més reaccionari a Espanya, el liberalisme o la reacció?

Que al final la gent ja no sap les diferències que hi han.

-Espejismos, nada más que espejismos en la espantosa y única realidad de un inmenso desierto moral.

SALVADOR SOSTRES

Sino escrius bé; creus que a base de treballar pot ser un bon periodista o escriptor?

Quin es el primer consell que ens donaries?

Que creus que és el que més et caractertza dels teus articles?Amb quina finalitat els fas?

Creus que tot és qüestió d'estil o de seguir una estrcutura?Tu com els fas?

Quins són els teus referents?

T'ha costat molt arribar a treballar a l'Avui i a dues pàgines webs?

Al.lucinacions espanyoles

LIBERALISME I REACCIÓ

Acaba de plantejar-se a Espanya, per milèsima vegada, amb tot aparell tan interessant argument que es necessita,-el mateix de si es tractara d’una obra de màgia o un melodrama en vint quadres,- el gran problema polític del liberalisme en la lluita amb la reacció. Si hauríem de donar crèdit als propagandistes d’aquest espectacle, semblaria que Espanya depen únicament d’una substitució d’homes i un canvi de rètols. Eliminant uns quants personatges que ens són coneguts; posant en lloc d’ells a altres on els noms i els fets també són familiars; treient certa etiqueta, i subtituint-la per un altre no menys important, quedaría realitzat el màxim miracle. On es diu Reacció, posem-li Liberalisme ; fem fora a Fulano per posar a Zutano, i assumpte acabat. Es pot somniar amb alguna cosa més fàcil?

No està malament, no està malament! Plantejant-ho així, el problema de la regeneració espanyola deixa de ser un veritable problema. Fins i tot sembla mentida que alguna cosa tan senzilla ens preocupi tant. De pasar del sol a l’ombra o de l’ombra al sol, aprofitem la mateixa brusquedat en que ambdós matissos es donen conjuntament en el nostre clima, haguéssim suprimit per sempre el malestar que ens porta desassossegats. Per què no ho fem? Per què no donem el pas? Molt senzill: perquè ens falta la fe en aquell procediment expedit; perquè el pas que ara torna a recomenar, li vam donar innumerables vegades, en tots els sentits; perquè hem canviat totes les etiquetes, hem recorregut a tots els homes, i utilitzem tots els medicaments; al final ens hem trobat sempre en que tots eren idèntics en el fons, tots s’equivocaven, tots eren iguals per la seva eficàcia.

Liberalisme, reacció; eterns fantasmes bessons brotan d’un sol i únic abisme: el buit absolut de la política espanyola. Reacció? Què és la reacció a Espanya?Liberalisme!Què es el nostre liberalismo? Millor dit: En qué es diferencien substancialment un de l’altre? Qui es capaç de distingir-los entre ells? Quan intentes separar, exteriorment no trobes més que noms; vists en conjunt i analitzats a fons, ambdós es confonen i resumeixen en una suprema negació comú: “la nada”.

Un estranger, amic meu, que va residir molt de temps a Espanya, em deia a propòsit de les nostres diferències internes: “He observat que a Espanya és parla molt del regionalisme, fins al punt de donar-li més importància al que els separa a vostès, els espanyols, uns d’altres, que al que sel’s assembla i caracteritza a tots. No negaré que entre les regions hispanístiques existeixen diferències notables i alguna d’elles profundes. Pero també hi han semblants en altres països. Vostè vol alguna cosa diferent d’un bretó, per exemple , que en provençal? Un home del País Gal.lès i un escocés de pura sang, podrien reputar-se com tipus fins a tal punt irreductibles entre ells. No obstant, quan vostè viatja per França i per Inglaterra percep en tot moment amb una ponderació exacte, el vertader abast d’aquestes diferències. Es inútil que un italià del Sur li digui a vostè les pestes contra els italians del Nord, o viceversa. Vostè l’escoltarà amb diferència, amb curiositat, fins i tot amb interés; més en un fur intern- a jutjar pels mateixos gestos, la vehemència, el timbre espiritual, la ideología, el no sé que inconfundiblement característic de l’interlocutor,- seguirà vostè dient: Res, res; pots parlar quan vulguis, pero poques vegades..tu sei italiano!”

“Els nacionals d’un país qualsevol -continuava el meu amic- donen una importància extraordinària a les seves singuralitats locals, fins a tal punt d’oblidar per elles la superior unitat que els envolta a tots. Els estrangers, en canvi, perceben amb molta més clarividència i amplitut que els mateixos indígenes els seus trets comuns, perquè les diferències només els interesen com a signes secundaris de manifestacions pintoresques. I això mateix, que vostè li hagués passat fora de la seva pàtria, es el que em va ocórrer a mi a Espanya. Després de viure temps en la Península i de comprovar la seva innegable diversitat, vaig arribar a l’única conclusió que tots vostès eren, sense excepció alguna, enormement i exclusivament espanyols.”

Diguem un altre cosa, però en un altre sentit, de la nostra política. Liberalisme?

Reacció? Creure que aquests noms corresponen, a Espanya, a dos classes de política, a dos esperits irreductibles entre sí i totalment oposats en quan als seus homes, les seves pràctiques, els seus mitjans i resultats, serà bo per entretenir l’ambició dels que intenten aprofitar-se per una actuació partidista. Qui ho observa amb desinterés i en conjunt- tal com el meu amic observava les diferències regionals d’Espanya,- arribarà també a l’única conclusió de que ambdós es redueixen a la pobresa, a una mateixa incapacitat manifestes. Cert que a Espanya tenim partits i tendències que es clasifiquen a si mateixes com volen, desde l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Cada un d’ells parla malament dels adversaris i proclama els seus propis mètodes com les millors. Per distingir-se uns d’altres i semblar irreductibles entre ells, emplean tota classe de banderes i lemes. Però en resum, després sentir-los i de veure’ls actuar, el meu amic els hagués dit, o hagués pensat: Res, res; tot i això..tu sei italiano!

Liberalisme?Reacció?Una pregunta desconcertant: Què és més reaccionari a Espanya, el liberalisme o la reacció?..Una corporació cultural espanyola, el qual el nom me’l reservo, va enviar fa poc, gratuïtament, a tots els centres importants de la Península-. oficials i particulars, civils i religiosos, técnics i recreatius, d’aprenentatge elemental i superior- el primer número de certa publicació en extrema necessitat a tots aquells que s’interessin per una de les més altes manifestacions de l’esperit patriòtic. Cada nombre anava acompanyat d’un avís, manifestant que per rebre o continuar rebent de manera normal i totalment gratuïta (s’ha de repetir) aquesta publicació, només solicitar-lo per escrit. Sembla lògic que els elements liberals i progressius del país van ser els primers, els més nombrosos, per no dir únics, en demostrar tal desig. Doncs bé; un fet formidable: el 90 per 100 de solicituts van ser corporacions religioses. Entre tots els Instituts, Universitats i la resta de centres oficials, no van contestar ni mitja dotzena.

El fet, tal com queda indicat, es formidable; però la seva segona part es més formidable encara: totes les solicituts, en massa, no van representar ni el 5 per 100 dels que havien rebut gratuïtament una publicació que per a tots ells és indispensable.

Liberalisme? Reacció?..Al.lucinacions, res més que al.lucinacions en la horrorosa i única realitat d’un inmens desert moral.

GAZIEL

Martes, 12 de Maig de 1919

EL JOVENT CATALÀ NO EN SAP RES SOBRE L'ESTATUT

Títol: El jovent català no en sap res sobre l'Estatut

Subtítol1:Estatut: "La defensa més unànime i desacomplezada de L'estatut l'he trobat en un grup d'estudiants, fills d'immigrants

Subtítol2: Universitaris: "Encara no l'he llegit, l'Estatut. Però ja t'aviso que no m'interessa gaire. Jo no vull un estatut, vul un estat."

Subtítol 2: Llengua i nació: "No estan gaire interessats. Creuen que no els pot influir la seva vida privada o en la marxa del país."

CITA: "tots els joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins punts han estat els més polèmics i debatuts."


Destacats: - "Que el conseller Saura en prengui nota: cap dels 30 joves entrevistats ha esmentat per res el seu autobús"

- Què vols dels polítics? "Que hagan más y digan menos"

EL RECORD D’UN REFERENT DEL FOTOPERIODISME

Agustí Centelles (1905-1984) és un dels referents del fotoperiodisme. Centelles va començar com ajudant en un taller per aprendre la técnica del retrat. Després d’uns anys ja es va integrar al fotoperiodisme gràcies a Josep Badosa, i va treballar en diversos diaris. En Centelles se’l recorda pels reportatges fotogràfics que va fer a l’època de la Guerra Civil. Durant la tragèdia espanyola s’exilià, va estar en diversos camps de concentració i fou empressonat. Tot i això va acabar aconseguint els negatius de les seves fotografies que havia fet amb la seva coneguda càmara, Leica. Setenta anys més tard, Agustí Centelles se’l conmemora amb una exposició que rep per títol “Centelles. Les vides d’un fotògraf.1909-1985” , al Palau de la Virreina que acull desde el 3 de novembre de 2006 al 19 de març de 2007.

Miquel Berga, comissari de l’exposició, va creure oportú que mostrant l’època de la Guerra Civil, Centelles seria el millor en endinsar-nos en una de les pitjors tragèdies de la societat espanyola.

En aquest reportatge gràfic ens hi trobem tot una sèrie de sales les quals ensenyen tota la crueltat que el poble va patir. Passadisos plens de records amargs: gent afussellada, la població abandonant la seva ciutat i familia, manifestacions. Els Jocs olímpics, espectacles, fires i totes les grans personalitats d’aquell temps que el senyor Centelles va fotografiar era el moment en que més podies respirar i veure l’altra part de la tragedia. Com tota exposició, lloc per visitar, plat per cuinar t’agraden uns més que els altres. La seva gran sensibilitat i professionalitat que mostrava en la seva obra gràfica va aconseguir que jo veies una de les millors fotografies de la Guerra Civil. Una dona mirant al seu marit periodista, Gabriel Pernau que havia estat assassinat i que fins i tot en una sala dedicada a Pau Casals, integréssin una fotografia humorista la qual veies els dos bàndols (republicans contra nacionals) de la Guerra Civil mentre el periodista era al mig sentat fotografiant un míssil que anava d’una banda a l’altre. Francesc García, un dels visitants de l’exposició, creia que estava molt encertada aquest recordatori per al periodista Agustí Centelles i veure l’obra d’art i la sencillesa que feia en aquelles fotografies en la que havia sigut una de les majors desgràcies del poble espanyol. Googlegrames, anuncis del propi centelles, fotografies d’altres autors posen el toc crucial a una exposició històrica.

LA CRUA REALITAT

Juego de niños. Fusilamiento. 1937 rep per títol una de les fotografies més impactants d’Agustí Centelles. En temps de guerra tots els homes i dones havien d’encoratjar-se agafar un arma i anar a la tràgica lluita en què molts pocs sobrevivien. Si tenien una familia deixaven als seus fills, en contra seva, sense saber si els veurien alguna vegada, tot i que sempre li dirien – Fill, d’aquí uns dies ens veiem. Els fills tot orgullosos sempre deien.-Molt bé, papa. En la fotografía es veu reflexat que una vegada se n’anaven, els fills havien de buscar-se la vida. Els fills petits creien que era un joc per als seus pares i els hi agradava i per això els imitaven perquè de grans volien ser com ells. Aquella mirada dels nens era simplement innocent, feliços de poder jugar a un joc que feien els pares i que no s’adonaven del perill que corrien ells al fer-ho. Una realitat que es pot contrastar actualment. Els nens petits sempre volen imitar als seus pares o als seus ídols perquè són els seus herois i encara que fagin qualsevol tonteria ho faran. Perquè són els seus ídols. Una fotografia que et deixa gelada al veure la tranquil.litat dels nens per voler imitar als seus herois sense adonar-se’n que el que estan fent es un “crim”.

'LA XAVA' de Juli Vallmitjana

LA REALITAT DELS BARRIS MÉS POBRES DE BARCELONA

Juli Vallmitjana (1873-1937) nascut a Catalunya i modernista. Home polifacètic que treballa en els camps de l’orfebreria, la literatura i la pintura, una afició que sempre estarà present en la seva vida. Vallmitjana sempre s’ha sentit atret i ha mostrat molt d’interés per les vides marginals. Per arribar més a fons a aquest món de pobresa, decideix anar a viure als barris baixos per saber realment quins són els seus hàbits i com sobrevivien. Aquesta món es veu reflexat a les seves novel.les Sota Montjuic i La Xava. Sota Montjuic succeeix on el nom ja indica i va des de la volta d'en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, l’argument és que una petita part de la població se les intenta apanyar per sobreviure sense treballar i amb conflictes amb obrers, pagesos. L’altre novel.la que es va escriure l’any 1910, Enric Casasses la va editar i va fa petits canvis encara que segueix tenint la mateixa estructura i significació. Aquesta novel.la té dos punts claus: la primera l’argument i l’estructura i l’estética que utilitza.

La Xava ens mostra els ambients més pobres de la ciutat de Barcelona a principis del s.XX. L’autor ens submergeix en un món ple de mentides, infidelitats, prostitutes, robatoris, vicis..ambientat en el barri del Raval.

En aquesta obra, Vallmitjana explica la història d’una noia, La Xava(abans es deia Roseta), en la qual, ha de tirar endavant, tot i les múltiples adversitats que se li presenten. L’autor agafa la història d’aquest pobra nena com a fil conductor durant tota la novel.la. La noia ja desde petita té grans complicacions: primera ser la mare de la seva germana petita i aguantar les pallisses, insults de la seva pròpia mare La seva inexperiència e ingenuitat feia que la gent s’aprofités d’ella com és el cas d’en Sèbio. Un dels personatges més característics d’aquesta novel.la és La Gravada, la seva mare, un mal exemple per ella que era una alcohólica, violenta, mal humorada, egoista i cada dia es portava a un home al seu llit (tenint un marit) .Un estereotip que no hauria d’existir en cap societat. D’altra banda el seu pare anava i venia i durant molts anys va estar a la presó i això suposava no fer-se càrrec de la nena. La seva germana, la Dolors, acaba anant-se a França. Després de la mort de la seva mare i l’abandó de la seva familia, la protagonista s’ha de buscar la vida. Rafel, un simple amic i que la portava a ballar acaba sent el seu marit. Com tots els homes d’allà sempre tenia la seva autoritat i feia el que li veia en gana, no treballava i a vegades pegava a la seva dona. Quan la Xava es quedà embarassada ell decidí fugir ja fart de la situació. La Xava anava i venia en totes les cases, encara que tots sempre se n’aprofitaven. La principal causa de que tothom la volgués era per fer-la prostituta ja que era molt maca. Sempre estar a la boca dels demés era una costum per La Xava. Robatoris, assassinats, lluites, escapant-se de la pasma són algunes de les trames que van succeïnt al llarg de tota la novel.la. Tal i com esmentat abans, la pintura una gran afició per l’autor surt introduïda amb el personatge del Fermí. Un dibuixant que dibuixava molt malament i desconegut per molta gent gràcies a ell la Xava deixa d’estar a la boca de tots i per fi la Xava viu en pau.

Com ja he dit abans un dels punts claus d’aquesta novel.la es la seva estructura i estética.

Per una banda la seva gran descripció dels llocs, lluites, personatges i la veracitat d’aquests ajuda a què el lector l’endinsi en un dels barris més pobres de la Barcelona de principis del s.XX. Montjuic, Portal de Santa Madrona, carrer d’en Trenta claus, la taverna són llocs que et descriu perfectament com són per fora i per dins amb una subtilesa i agilitat excepcional. Tot i la seva gran estructura i agilitat per parlar dels llocs, per contra s’hauria d’esmentar l’argot que utilitza Vallmitjana. En aquest petit fragment es veu clarament la dificultat del significat d’aquest: “-Ei!-cridà el Morata-.On Xales tan corrents?- Vaig al poleio: acabo d’escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.” Per contrarrestar el llenguatge que es bastant difícil i que costa a vegades de seguir la novel.la, s’hauria de parlar dels noms, més ben dit dels mots que tenen els personatges de Vallmitjana. El Botxinet, La Gravada, el Tripet, La Lloro, El Guenyo..són alguns exemples. Però durant tota la obra tothom té el mateix nom exceptuant La Roseta que acaba dient-se La Xava, protagonista de la novel.la

Mor Josep Maria Huertas Clavería

Títol: Mor Josep Maria Huertas Clavería.

Avantítol: El degà de Col.legi de Periodistes va morir a conseqüència d’un infart cerebral

Subtítol: Grans representats de la política van estar a la capella ardent donant el condol als familiars

Huertas Clavería, degà del Col.legi de Periodistes, va morir la matinada del diumenge dia 4 de març a l’Hospital Clínic de Barcelona a causa d’un infart cerebral que havia sofert el divendres passat. Tot just fa dues setmanes es va sotmetre a una intervenció quirúrgica bastant complicada i que gràcies a la seva força i esperit va poder seguir endavant fins al punt que va entregar un reportatge hores abans de patir l’infart.

Josep Maria Huertas Clavería, nascut a Barcelona l’any 1939 va treballar en molts diaris com ‘El Correo Catalán', 'Tele/Exprés' 'Diari de Barcelona', 'El Periódico de Catalunya', l’'Avui' i 'La Vanguardia'. A més a més va dirigir les revistes 'Oriflama' i 'Quatre cantons'. Huertas Clavería va treballar al gabinet de premsa de la Diputació de Barcelona, que l’any 2002 se’l va distinguir amb el Premi de la Comunicació pels seus quaranta anys de professió. A més a més per la seva professionalitat i la seva passió pel periodisme, el van premiar amb el guardó d’Ofici de Periodista, amb la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona desde l’any 1988 i desde l’estiu 2006 era degà del Col.legi de Periodistes.

Al 1975, el periodista, es va convertir en el símbol de la llibertat d’expressió al ser empressonat durant vuit mesos en la presó La Modelo, tras un consell de guerra per un article publicat en Tele/Express que relacionava alguns prostíbuls de Barcelona amb l’Exèrcit. Huertas Clavería va escriure més de mig centenar de llibres, entre ells “Chicos de la gran ciudad","200 anys de premsa diària a Catalunya", "Tots els barris de Barcelona", "La construcció d'una ciutat", etc.

Tal i com es va veure a la parròquia de Santa Maria del Taulat i a la capella ardent, la mort de Josep Maria Huertas Clavería ha sigut un gran commoció per a tot el periodisme i també per als polítics.

El president català, José Montilla, va dir que desapareixia "un gran professional i un periodista que practicava la proximitat i la veracitat". L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el calificava com "un gran ciutadà, un exemple d’humanitat" i que ”la ciutat havia perdut un dels grans cronistes contemporanis”. L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol destacava "l’ objetivitat i serietat" de Huertas.

La viuda de Huertas Clavería, Araceli Aiguaviva, va fer un emocionant discurs a la parròquia de Santa Maria del Taulat, el qual, va demanar al periodista que “’l’ajudès desde on estigués” a superar “la tristesa de no tornar-lo a veure”. Un “t’estimo” i un allau d’aplaudiments va posar punt final al funeral.

Entrevista de Soler Serrano a Josep Pla

Les quinze frases més significatives de Josep Pla:

“No espero mucho de los otros, yo tampoco espero que me crean”

“La felicidad de la vida es no ser envidioso”

“Fumo parar buscar adjetivos”

“Nosotros no somos más que animales climáticos”

“La gente cree que el capitalismo tiene que pagarlo todo”

“No soy más que un xerraire”

“La ironia es la imposibilidad de decir alguna cosa”

“Espriu es un cuco”

“Soy soltero porque creo que nadie me hubiera echo caso”

“La mujer es el ser antiromántico”

“La mujeres son una cosa muy rara”

“Yo no sé que és el amor”

“Los amigos estan clasificados en conocidos, amigos y saludados”

“El español me parece un hombre insatisfecho”

“No escrito ninguna frase antes de haberla pensado”

Descriure una escena de l’entrevista

Josep Pla, un home ja gran, parla amb l’entrevistador, Joaquin Soler Serrano. Mentre parlen i comenten sobre altres escriptors, Pla agafa el paper per fer-se un cigarret. Després d’una sèrie d’afirmacions que fa l’entrevistador sobre l’escriptor, Pla posa la nicotina i tots els fàrmacs que porta un cigarret al paper amb unes mans tembloroses però d’esperit tranquil. El càmara decideix fer un visió detallada de les mans del protagonista liant per fer-lo. Pla, amb un somriure continu, acaba de fer el cigarro. Per finalitzar el seu cigarret, no gaire recte i estable, l’encèn amb una gran satisfacció.

Xavi Hernández, jugador del F.C. Barcelona, guanyador del FIFA World Player 2007

Xavi Hernández, jugador del F.C Barcelona, guanyador del FIFA World Player 2007.

Ahir a Mónaco van nomenar al guanyador del FIFA World Player després de dos setmanes d’incògnita.

Xavi Hernández és el primer català que guanya aquest premi després de superar per 100 punts a grans jugadors com Luis García i Adriano.

Després de vint anys un jugador del Barça es nomenat FIFA World Player. Xavi emocionat, mentre li donaven el premi deia: “Mai havia estat tan feliç”.


Ahir a Mónaco Joseph Blatter, president de la FIFA, pronunciava el nom de Xavi Hernández com a guanyador del FIFA World Player 2007.
Al Teatre del Fort Antoine va acollir, desde las 22:00 de la nit, la gala del FIFA World Player en la qual capitans, entrenadors i seleccionadors escollien al Millor Jugador del Món. Xavi emocionat agraïa a tots els que l’havien ajudat a formar-se, a ser millor jugador i persona i en unes declaracions deia que “Mai havia estat tan feliç” A més a més deia que per ell era un orgull ser el primer català que guanyava aquest premi.
Xavi Hernández, jugador del F.C Barcelona, hagut d’esperar dues setmanes d’incògnita per saber els resultats i així quedava la classificació: 250 punts, Xavi Hernández; en segona posició Luis García (145 punts) i Adriano, jugador del Inter de Milán, amb 155 punts.
Xavi Hernández és de Terrassa, jugava a futbol com a centrecampista i una de les seves qualitats és la seva visió de joc. Els seus pares van decidir que anés a fer les proves del F.C. Barcelona als 12 anys. Després de superar-les ha anat entrenant i progressant fins que va jugar al Barça B. Aquest petit centrecampista va veure cumplir-se el seu somni als 18 anys, debutar amb el primer equip. Era un Barça-Valencia, en la final de la Supercopa d’Espanya el qual va ser titular i va marcar un dels tres gols que va encaixar el Barça al València. En la temporada 1999-2000 ja es va assentar com a titular. Aquest petit jugador és el més veterà de l’equip. Per tots els entrenadors que ha passat, ell sempre ha sigut i ha demostrat ser un dels pilars de l’equip i es veu reflexat en que solament amb 27 anys ja porta a l’esquena 350 partits. Quan va venir l’actual entrenador, Frank Rijkaard, sempre el va tenir com un dels referents al mig del camp. Desde el Mundial de Japó i Corea sempre ha entrat a les convocatòries de la selecció espanyola. Xavi Hernández ha marcat gols claus durant la seva trajectòria esportiva: en la Lliga contra el Real Madrid va marcar el gol de la victòria gràcies a una genialitat seva, en la Lliga de Campions va marcar un golàs desde fora de l’àrea i la seva principal virtut dintre del camp fer les seves passades magistrals.
Xavi Hernández es un jugador que no se’l veu gaire, no és meravellós amb la pilota com Ronaldinho, Kaká…però és un crac. Per això l’han nomenat Millor jugador del món 2007.

CRÍTICA D’ ENRIC VILA A LLUÍS COMPANYS

Títol: Crítica d'Enric Vila a Lluís Companys.

Avantítol: Enric Vila, catalanista i historiador, fa una severa crítica sobre Lluís Companys

Subtítol: El periodista ha rebut un gran recolzament dels seus companys i creuen que ha sigut dels pocs que ha dit la veritat respecte l'expresident


Enric Vila, periodista i historiador, ha publicat el llibre “Lluís Companys: La veritat no necessita màrtirs” Enric Vila fa una severa crítica al president Lluís Companys el qual titlla de que Companys no podia ser un bon politic: estava massa preocupat per semblar bona persona. El periodista i catalanista ha sigut dels pocs periodistes que ha tingut la valentía de fer una valoració negativa del paper de l’expresident de la Generalitat de Catalunya I verdaderament s’ha “mullat”. Tal i com ens explica en l’epíleg, Enric Vila vol donar a conèixer la part humana de Lluís Companys tan sigui personalment com el seu paper en la política. El fet que morís afussellat sempre s’ha dit que va ser una manera molt significativa i heroica i que per això és un gran símbol per a Catalunya. Tot al contrari ens ho fa veure aquest escriptor que creu que la gent s’equivoca totalment a parlar d’ell com un sant, que tot sempre ho fa de bona fe i que ha sigut un gran exemple pels catalans.
Tal i com ens il..lustra en la seva introducció, l’escriptor fa una detallada explicació dels moments abans de l’afussellament de Lluís Companys. Les frases que va dir “Vamos ya..”, “Va : Enllestim això d’una vegada” o just abans d’assassinar-lo deia: Morint “Per Catalunya “ el catalanista creu que es una manera de tenir protagonisme, que així finalitzava la seva vida amb gran heroicitat i que passaria a la història encara que deixés a “Catalunya igual de ignorant, fatxenda, caïnita i teatral”.
A més a més, Enric Vila creu que mai ha estat preparat per ser politic, Lluís Companys i que en la seva vida personal ha tingut males companies. També el titlla de mal marit, mal pare, de ser un ocellet i de que nomnés mirava per ell i per quedar bé.
Tot aixó ha tingut una gran polèmica i s’ha comentat en molts diaris com el punt, El Periódico. el qual es veu a un Enric Vila bastant contestatari i fixe als seus ideals; tot i que el periodista intenta mostrar tot el contrari. En tot cas , el diari el qual té més projecció i un gran suport és a l’Avui on havia estat col.laborador.

TITULARS

1- Xavi Hernández, jugador del F.C Barcelona, ha estat el guanyador del FIFA World Player 2006

Avui a Mónaco han nomenat al guanyador del FIFA World Player després de dos setmanes d’incògnita.

Xavi Hernández és el primer català que guanya aquest premi després de superar per 100 punts a grans jugadors com Frank Lampard i Didier Drogba.

Després de vint anys un jugador del Barça es nomenat FIFA World Player. Xavi emocionat, mentre li donaven el premi deia: “Mai havia estat tan feliç”.



2- Bush ha mort.

Ahir George Bush, el president d’Estats Units, va ser tirotejat mentre feia un discurs al Congrés.

Segons fonts no revelades, George Bush havia estat amenaçat per un grup de talibans hores abans de sortir de la Casablanca.

Encara no se sap qui ha sigut però creuen que van ser dos dels implicats de l’onze de setembre de les Torres Bessones.



3- Es descobreix una nova espècie de tauró

A Grècia ,durant la setmana anterior, uns submarinistes van descubrir una tauró que tenia ales.

Els submarinistes després d’observar al tauró ,durant més d’una hora, van veure que a més de nadar també podía volar.

A prop de l’illa de Creta uns turistes van veure aquell animal de forma estranya i una dona va exclamar: Allò es un tauró?- mentre veia al tauró volant.



4-Han trobat el tractament ideal contra el càncer

A Barcelona fa tres mesos es va posar en marxa el tractament contra el càncer el qual s’ha dut a terme hi ha donat grans resultats

“Aquest tractament sen’s va ocórrer a casa mentre estàvem veient la sèrie “Hospital Central”- expliquen dos dels metges que sembla que hagin trobat la solució a la malaltia.

Segons les estadístiques, aquest tractament ja ha salvat a més de dues-centes persones. L’únic problema es que te´un cost molt elevat, però gràcies al Govern està posant totes les facilitats per aquells que no ho puguin pagar.



5- Una dona truca a la policia després d’haver estat apunyalada pel seu marit deu vegades.

Aquest matí, una dona de L’Hospitalet de Llobregat ha estat apunyalada pel seu marit després d’una discussió molt forta.

Segons els veïns, sempre ha sigut un matrimoni amb moltes discussions i que per això no li van donar més importància.

Ja es la tercera dona apunyalada d’aquesta setmana a Cornellà, encara que aquesta, per desgràcia, hagi sigut l’única que ha sobreviscut.

PRIMER OBJECTIU

El dia 12 de febrer del 2007 s’iniciava el segon quatrimestre de periodisme, comunicació audivisual i publicitat a la Universitat Ramon Llull. A les 6 a l’aula 405 em topava amb el primer repte: seminari. Jo estava nerviosa i inquieta, expectant i pensativa a l’espera del nou seminari. Al principi de la classe Enric Vila, el professor, ens va explicar per sobre la seva biografía. També ens va dir que el nostre grup era el seu primer seminari i que per aquest motiu haviem de tenir-li una mica de paciència. Seguidament va parlar-nos de les lectures que hauriem de fer pel seminari , la primera de les quals tenia per títol “La Xava”. Aquest llibre era un dels seus preferits perquè parlava de la vida al barri del Raval. Jo mai havia sentit a parlar d’aquest llibre. Ell seguia parlant i jo l’escoltava atentament encara que s’ha de reconèixer que a vegades me n’anava a l’altre món. Coneixia a tots els meus companys i per això, tot i el silenci del primer dia hi va haver algun somriure de complicitat amb alguna persona i una tos enmig del silenci mentre tots estavem escoltant-lo. La lectura d’una entrevista de Kapucinski venia a continuació. El professor indicava qui havia de llegir. Jo cada vegada estava més expectant i neguitosa per fer-ho per que no volia fer el rídicul davant de la gent. Però a mi no em va tocar llegir l’entrevista sinó un altre text de dues págines d’un autor que li agradava al professor. Em va toca llegir dues pàgines i mentre llegia el cor m’anava cada vegada més ràpid i per això m’entrebencava. En fi, el primer dia sempre es així. Al finalitzar el text i comentar-lo ja havien passat les dues hores pertinents i seguia sentint-me igual de nerviosa, inquieta, pensativa però ara amb força, ganes de començar i pensant en com aniria aquest seminari.