lunes, 14 de mayo de 2007

EL VERTADER ESPERIT DEL JOVENT

Semblaria imposible que un noi de divuit anys e innocent, amb les idees ben clares, poc capital tingués una empresa i que s’ocupés de la meitat d’aquesta?

Guillen Carol, un noi català i de bona familia, que acaba de cumplir la majoria d’edat va decidir introduir-se en el negoci de fer una empresa fa dos mesos. Com tot jovent, sempre fas bejenades i bogeries, però en ell se’l veia molt segur de que seguiria fins al final en aquest projecte.

Aquesta idea se li va acudir parlant un dia qualsevol amb el seu amic i soci. Per a ells dos era un joc..encara que va acabar sent una realitat. Ell en unes declaracions es sincerava i deia que ho feia per lucrar-se i passar-s’ho bé.

Per les circumstàncies que tenen, poc capital i la dificultat d’avui en dia tenir un negoci, sembla que no puguin prosperar, però té un punt a favor: els contactes. Gràcies a ser de bona familía i al tenir quatre pares, com diu ell, si no els hi surt bé una cosa, sempre tindran algú per trobar la solució. El que els hi va succeir amb ells, no crec que a tothom els hi passi a ningú .Guillem estava dormint i va rebre un missatge del seu amic i soci, Guillem Laporta, a les quatre del damatí, dient-li que havia comprat un vol per anar a Xina i que s’anava. El bitllet va ser clau perquè a més de deixar “a dos veles” als dos Guillems també va ser l’inici d’aquell negoci. Aquesta empresa que han creat es dedica a la importació de productes de Xangai. Sent més precisos, fan el merchandising per a les altres empreses: fent rellotges, camisetes, bolígrafs..Ell, el Guillem, explicava que al tenir tan poc capital assumien un risc i era que a més de comprar-ho allà, també ho marquen allà. Per exemple un bolígraf de la marca bic, allà fan exactament igual el bolígraf, tot i no ser de la marca bic. Al tenir tan pocs diners aprofiten que la obra és molt més barata allà a Xangai. A més són pocs treballadors dues a Xangai i tres a Barcelona. A Xangai tenen dues noies que vigilen, miren els productes i els hi fan les fotos. Una vegada fetes les envien a Barcelona , perquè mirin que tot està ben controlat.

Els tres treballadors de Barcelona sorprenentment són ben joves:

Guillem Carol, 18 anys, s’ocupa d’entregar propostes i entrevistar-se. Guillem Laporta s’ocupa de totes les comptes i té 19 anys. L’últim fitxatge és l’Oriol Gené, un noi de 17 anys que els hi fa els dissenys.

L‘única pega que pots trobar en aquest projecte és la explotació infantil. Tenen tots els papers necessaris conforme no hi hagi explotació infantil. Però al preguntar. si sabés que hi ha explotació infantil ho amagaria?- Ell va dir que si.

Un noi que té tot ben clar i ja té un altre projecte de futur, amb un esperit de 18 anys i que encara que tinguin poca experiència no els frenarà ningú. No pot respondre que si amagaria la explotació infantil.

martes, 24 de abril de 2007

UN DIA DE SANT JORDI

Un moment, el dia de Sant Jordi a les 18:30 de la tarda. Un lloc, Rambla de les Flors. Una persona, Jo.

Avui 23 d’abril, Sant Jordi, com cada any tothom surt a celebrar la llegenda de l’heroi i el Drac. Un dia en el que casi tothom surt tot il·lusionat per poder rebre o donar la rosa i el llibre. Només has d’anar a la Plaça Catalunya i mirar...jo mentre començava a baixar la Rambla de les Flors contemplava en especial interès la cara de tots aquells individus que havien decidit sortir al carrer i poder-ho celebrar. Totes aquelles paradetes plenes de regals, llibres..feien molt de goig, però especialment quan miraves aquelles abraçades o petons que es donaven la gent pel llibre o rosa que li havien regalat.

Baixant per la Rambla, jo em sentia com sempre ni més feliç ni menys feliç com a molta gent li haurà succeït; un dia més en que hi havia més gent del normal aquella hora i en aquella plaça.

El primer que em cridava l’atenció era un grup de gent que estava fent el "tren" i anava cridant amb un radiocasset amb la música ben forta; però sempre amb el somriure a la cara.

Famílies catalanes i algunes d’estrangeres amb els seus pares, mares i fills/es, els veies tant units mirant i regalant els llibres i roses.. Fins i tot, en la paradeta que sempre estan els animals; un pare li deia a la filla que anés a veure aquell animal. però si hagués estat un altre dia ho haguessin fet amb tan d’entusiasme?

Amics i amigues de tota mena, gitanos,’pijos’, punk, gòtics..anaven passejant per aquella Rambla interminable i plena de gent. Conversaven , reien, s’abraçaven, es donaven petons..observant els llibres i sempre mirant el millor per aquella persona que li pogués agradar aquell llibre, rosa o regal i que el recordés sempre.

I en qualsevol Sant Jordi o dia dels enamorats, com alguns ho creuen, no pot faltar aquells matrimonis, aquelles parelles que acaben de començar o que ja porten temps junts. Hi havien tantes parelles mirant-se com dos enamorats,amb un somriure d’orella a orella, agafats de la mà, fent-se acaricies, amb la seva rosa i llibre tan feliços…

Em paro a pensar i és necessari que hagi d’existir aquest dia, Sant Jordi, perquè vegis a la gent realment feliç i amb tanta passió?

Perquè fent una comparació amb altres dies: aquells somriures, il·lusió, aquella gentada, aquella curiositat de mirar que passa, de sortir al carrer, de demostrar els sentiments..no passa mai o casi mai..només quan és un dia senyalat. Ja és hora de canviar-ho.

viernes, 20 de abril de 2007

Entrevista i perfil Salvador Sostres

Salvador Sostres, un home que entrà a la classe de manera segura i tranquil.la. Un home d’una trentena d’anys que escriu en el diari l’Avui i en dues pàgines webs. Durant el temps que ens explicava la seva manera de veure la vida, l’escriptura, la realitat, llibertat m’anava fent una idea. La idea es que res és el que sembla. Se’ns va presentar de manera molt tranquil.la, sense alçar la veu i sense cap tipus d’autoritat . Un cop vam començar les preguntes la cosa anava canviant: ja fou primer perquè ell havia fet tal introducció que no s’havien que dir-li o pel seu to de veu. Una pregunta va fer que veiéssim l’escriptor més autoritari, més enfadat, impulsiu i va demostrar que no passaria cap i sempre tindria alguna cosa a dir. A tots ens va sorprendre aquesta reacció o al menys a mi, però després d’estona pensant-hi: era el seu joc. Primer va aconseguir portar-nos al terreny on ell volia: agafant la nostra confiança i estar en aquell ambient enganyós: ja fos per la seva intimidació i també perquè el nostre professor de seminari i amic seu, Enric Vila, estigués allà. Després que nosaltres arribéssim al clima perfecte i tranquil: ell ens va fer el seu atac, una gran esbroncada i va sortir la seva personalitat que ens mostra en els seus articles. La nostra ingenuïtat i sencillesa ens va portar a l’error: deixar-nos enganyar.


"HEU DE SABER QUI SOU I COM ANAT PEL MÓN"


A.T: -Sino escrius bé; creus que a base de treballar pot arribar a ser periodista o escriptor?

S.S: Salvador Sostres: -És clar que si! A base de treballar ho pots aconseguir i a més si t’agrada la literatura t’acaba menjant i t’acaba formant.

A.T: -Quin es el primer consell que ens donaries?

S.S: Doncs que heu de saber qui sou i voler com anar pel món

A.T:-Vostè li ha costat molt saber qui era?

S.S:-No, però en aquest món t’has d’anar fent el teu espai i el teu marge de llibertat. En definitiva, a base de treballar et guanyes el respecte de la gent.

A.T:-Desde quin moment va saber que sempre escriuria?

S.S:-Desde els 11 anys ja vaig començar a escriure i ja ho sabia que valia per això.

A.T:-Quants articles escriu al dia?

S.S:-3 articles i no es poca cosa, encara que ho sembli.

A.T:-Que creus que és el que més et caracteritza dels teus articles? Amb quina finalitat els fas?

S.S:-El fil conductor que utilitzo: la meva sensibilitat. La finalitat és fer un bon article i que l’article que faig sempre acabis pensant que és l’últim perquè mai se sap.

A.T:-Creus que tot és qüestió d'estil o de seguir una estructura? Tu com els fas?

S.S:-Jo, la veritat que no segueixo cap estructura, Més que quëstió d’estil diria jo, has d’utilitzar la teva humanitat.

A.T:-Vostè té algun referent?

S.S:-Sí, Josep Pla i Sagarra.

A.T:-T'ha costat molt arribar a treballar a l'Avui i pàgines webs?

S.S:-No. Encara que fins al diari Avui he hagut de passar per altres diaris com El Periódico o La Vanguardia. Però sempre el que he intentat ho he aconseguit. En una de les pàgines webs, el meu blog, el vaig fer perquè tothom tenia un i vaig pensar amb l’Enric que ho podríem provar i així poder posar el que ens vingués en gana i l’altra web va ser perquè m’ho van dir i escric els temes que em donen.

A.T:-Fa un moment más dit que tot el que has intentat ho has aconseguit,en podries dir algun cas?

S.S:-La meva obsessió als 16 anys era treballar amb Josep Maria Puyal. Un dia vaig decidir anar a la cabina del Barça on treballava en Puyal i li vaig dir que volia treballar amb ell; però com sempre passa, ell ni em va fer cas només tenia el meu telèfon. Jo vaig anar a Irlanda i li enviava cartes de com m’anava aquella aventura. Dies després, vaig rebre una trucada: Era ell!Em va dir que dintre d’uns anys treballaríem junts que li havien agradat molt les cartes.(com escrivia). Al cap dels anys vaig acabar treballant amb ell.

A.T:-Has tingut molts problemes en els diaris o les pàgines webs?

S.S:-Una mica de tot. Ha sigut diferents opinions. La més recent va ser just abans d’entrar en Setmana Santa. Vaig escriure un article i que el títol rebia per nom “Òstia vital”. El meu superior em va dir que havia de canviar el títol ja que els propietaris del diari eran ultracatòlics i no els hi va semblar bé que poses aquell títol just arribada la Setmana Santa. En les pàgines webs l’únic problema que em tingut l’Enric i jo és la gent inmadura que posen comentaris innecesaris e insults.

A.T:-Els temes que et donen el diari o la web, els fas objectius o creus que és imposible aconseguir-ho?

S.S:-Ni la objectivitat ni la realitat existeix! Qui digui això es un imbècil! Simplement, nosaltres fem interpretacions del que veiem.

A.T:-El tema que utilitzes més en el teu blog, quin és?

S.S:-Normalment en les noies,la meva mare, germana, gossa…però arriba fins i tal punt que són ninots perquè les acabes utilitzant per a tots els articles.

A.T:-Enten que el sexe femení els hi molesta el que posa en algun dels seus articles?

S.S:-No, a les noies intel.ligents no els hi molesta..

A.T:-Creus que això es per culpa del feminisme et critiquin les noies?

S.S:-Si , a més treu el pitjor d’elles.

A.T:-Sempre se li ha dit que és misògin…

S.S:-Doncs és tot el contrari! Si a mi m’encanten, ja he dit abans que escric molts articles pensant en elles.

A.T:-El fet que escriguis tants articles al dia, creus que és un problema?

S.S:-Si crec que si perquè veus la vida en forma d’article..a més un dia em va passar una cosa..

A.T:-Diguim.

S.S:-Fa temps, m’agradava molt una tia i després de quedar amb ella i tot arribava el gran dia, millor dit la gran nit.Però un article em va jugar una mala passada. Feia molt de temps que tenia un article a mitges i no sabia com acabar. En aquella gran nit, mentre estava amb la noia al meu llit fent les nostres coses, vaig veure molt clar el final del meu article. Això va suposar anarme’n a fer l’article i deixar la noia a mitges.

A.T:-Si, si una mala passada.

miércoles, 18 de abril de 2007

GAZIEL

-Es pot somiar amb alguna cosa més fàcil?

Per la facilitat d'imaginar.

-Fins i tot sembla mentida que alguna cosa tan senzilla ens preocupi tant

Un problema de cada día.

-Eternos fantasmas gemelos brotando de un solo y único abismo



-"He observat que a Espanya és parla molt del regionalisme, fins al punt de donar-li més importància al que els separa a vostès, els espanyols, uns d’altres, que al que sel’s assembla i caracteritza a tots"

La imatge que donem.

-"Els nacionals d’un país qualsevol -continuava el meu amic- donen una importància extraordinària a les seves singuralitats locals, fins a tal punt d’oblidar per elles la superior unitat que els envolta a tots"

Que la gent només mira per ella mateixa.

- Després de viure temps en
la Península i de comprovar la seva innegable diversitat, vaig arribar a l’única conclusió que tots vostès eren, sense excepció alguna, enormement i exclusivament espanyols.”

La imatge que donem

-"Qui ho observa amb desinterés i en conjunt- tal com el meu amic observava les diferències regionals d’Espanya,- arribarà també a l’única conclusió de que ambdós es redueixen a la pobresa, a una mateixa incapacitat manifestes.

Que ells mateixos mostren la seva debilitat.

- Cada un d’ells parla malament dels adversaris i proclama els seus propis mètodes com els millors.

El joc brut que s'utilitza.

- Què és més reaccionari a Espanya, el liberalisme o la reacció?

Que al final la gent ja no sap les diferències que hi han.

-Espejismos, nada más que espejismos en la espantosa y única realidad de un inmenso desierto moral.



SALVADOR SOSTRES

Sino escrius bé; creus que a base de treballar pot ser un bon periodista o escriptor?

Quin es el primer consell que ens donaries?

Que creus que és el que més et caractertza dels teus articles?Amb quina finalitat els fas?

Creus que tot és qüestió d'estil o de seguir una estrcutura?Tu com els fas?

Quins són els teus referents?

T'ha costat molt arribar a treballar a l'Avui i a dues pàgines webs?

miércoles, 11 de abril de 2007

Al.lucinacions espanyoles

LIBERALISME I REACCIÓ

Acaba de plantejar-se a Espanya, per milèsima vegada, amb tot aparell tan interessant argument que es necessita,-el mateix de si es tractara d’una obra de màgia o un melodrama en vint quadres,- el gran problema polític del liberalisme en la lluita amb la reacció. Si hauríem de donar crèdit als propagandistes d’aquest espectacle, semblaria que Espanya depen únicament d’una substitució d’homes i un canvi de rètols. Eliminant uns quants personatges que ens són coneguts; posant en lloc d’ells a altres on els noms i els fets també són familiars; treient certa etiqueta, i subtituint-la per un altre no menys important, quedaría realitzat el màxim miracle. On es diu Reacció, posem-li Liberalisme ; fem fora a Fulano per posar a Zutano, i assumpte acabat. Es pot somniar amb alguna cosa més fàcil?

No està malament, no està malament! Plantejant-ho així, el problema de la regeneració espanyola deixa de ser un veritable problema. Fins i tot sembla mentida que alguna cosa tan senzilla ens preocupi tant. De pasar del sol a l’ombra o de l’ombra al sol, aprofitem la mateixa brusquedat en que ambdós matissos es donen conjuntament en el nostre clima, haguéssim suprimit per sempre el malestar que ens porta desassossegats. Per què no ho fem? Per què no donem el pas? Molt senzill: perquè ens falta la fe en aquell procediment expedit; perquè el pas que ara torna a recomenar, li vam donar innumerables vegades, en tots els sentits; perquè hem canviat totes les etiquetes, hem recorregut a tots els homes, i utilitzem tots els medicaments; al final ens hem trobat sempre en que tots eren idèntics en el fons, tots s’equivocaven, tots eren iguals per la seva eficàcia.

Liberalisme, reacció; eterns fantasmes bessons brotan d’un sol i únic abisme: el buit absolut de la política espanyola. Reacció? Què és la reacció a Espanya?Liberalisme!Què es el nostre liberalismo? Millor dit: En qué es diferencien substancialment un de l’altre? Qui es capaç de distingir-los entre ells? Quan intentes separar, exteriorment no trobes més que noms; vists en conjunt i analitzats a fons, ambdós es confonen i resumeixen en una suprema negació comú: “la nada”.

Un estranger, amic meu, que va residir molt de temps a Espanya, em deia a propòsit de les nostres diferències internes: “He observat que a Espanya és parla molt del regionalisme, fins al punt de donar-li més importància al que els separa a vostès, els espanyols, uns d’altres, que al que sel’s assembla i caracteritza a tots. No negaré que entre les regions hispanístiques existeixen diferències notables i alguna d’elles profundes. Pero també hi han semblants en altres països. Vostè vol alguna cosa diferent d’un bretó, per exemple , que en provençal? Un home del País Gal.lès i un escocés de pura sang, podrien reputar-se com tipus fins a tal punt irreductibles entre ells. No obstant, quan vostè viatja per França i per Inglaterra percep en tot moment amb una ponderació exacte, el vertader abast d’aquestes diferències. Es inútil que un italià del Sur li digui a vostè les pestes contra els italians del Nord, o viceversa. Vostè l’escoltarà amb diferència, amb curiositat, fins i tot amb interés; més en un fur intern- a jutjar pels mateixos gestos, la vehemència, el timbre espiritual, la ideología, el no sé que inconfundiblement característic de l’interlocutor,- seguirà vostè dient: Res, res; pots parlar quan vulguis, pero poques vegades..tu sei italiano!”

“Els nacionals d’un país qualsevol -continuava el meu amic- donen una importància extraordinària a les seves singuralitats locals, fins a tal punt d’oblidar per elles la superior unitat que els envolta a tots. Els estrangers, en canvi, perceben amb molta més clarividència i amplitut que els mateixos indígenes els seus trets comuns, perquè les diferències només els interesen com a signes secundaris de manifestacions pintoresques. I això mateix, que vostè li hagués passat fora de la seva pàtria, es el que em va ocórrer a mi a Espanya. Després de viure temps en la Península i de comprovar la seva innegable diversitat, vaig arribar a l’única conclusió que tots vostès eren, sense excepció alguna, enormement i exclusivament espanyols.”

Diguem un altre cosa, però en un altre sentit, de la nostra política. Liberalisme?

Reacció? Creure que aquests noms corresponen, a Espanya, a dos classes de política, a dos esperits irreductibles entre sí i totalment oposats en quan als seus homes, les seves pràctiques, els seus mitjans i resultats, serà bo per entretenir l’ambició dels que intenten aprofitar-se per una actuació partidista. Qui ho observa amb desinterés i en conjunt- tal com el meu amic observava les diferències regionals d’Espanya,- arribarà també a l’única conclusió de que ambdós es redueixen a la pobresa, a una mateixa incapacitat manifestes. Cert que a Espanya tenim partits i tendències que es clasifiquen a si mateixes com volen, desde l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Cada un d’ells parla malament dels adversaris i proclama els seus propis mètodes com les millors. Per distingir-se uns d’altres i semblar irreductibles entre ells, emplean tota classe de banderes i lemes. Però en resum, després sentir-los i de veure’ls actuar, el meu amic els hagués dit, o hagués pensat: Res, res; tot i això..tu sei italiano!

Liberalisme?Reacció?Una pregunta desconcertant: Què és més reaccionari a Espanya, el liberalisme o la reacció?..Una corporació cultural espanyola, el qual el nom me’l reservo, va enviar fa poc, gratuïtament, a tots els centres importants de la Península-. oficials i particulars, civils i religiosos, técnics i recreatius, d’aprenentatge elemental i superior- el primer número de certa publicació en extrema necessitat a tots aquells que s’interessin per una de les més altes manifestacions de l’esperit patriòtic. Cada nombre anava acompanyat d’un avís, manifestant que per rebre o continuar rebent de manera normal i totalment gratuïta (s’ha de repetir) aquesta publicació, només solicitar-lo per escrit. Sembla lògic que els elements liberals i progressius del país van ser els primers, els més nombrosos, per no dir únics, en demostrar tal desig. Doncs bé; un fet formidable: el 90 per 100 de solicituts van ser corporacions religioses. Entre tots els Instituts, Universitats i la resta de centres oficials, no van contestar ni mitja dotzena.

El fet, tal com queda indicat, es formidable; però la seva segona part es més formidable encara: totes les solicituts, en massa, no van representar ni el 5 per 100 dels que havien rebut gratuïtament una publicació que per a tots ells és indispensable.

Liberalisme? Reacció?..Al.lucinacions, res més que al.lucinacions en la horrorosa i única realitat d’un inmens desert moral.


GAZIEL

Martes, 12 de Maig de 1919


miércoles, 21 de marzo de 2007

EL JOVENT CATALÀ NO EN SAP RES SOBRE L'ESTATUT

Títol: El jovent català no en sap res sobre l'Estatut

Subtítol1:Estatut: "La defensa més unànime i desacomplezada de L'estatut l'he trobat en un grup d'estudiants, fills d'immigrants

Subtítol2: Universitaris: "Encara no l'he llegit, l'Estatut. Però ja t'aviso que no m'interessa gaire. Jo no vull un estatut, vul un estat."

Subtítol 2: Llengua i nació: "No estan gaire interessats. Creuen que no els pot influir la seva vida privada o en la marxa del país."

CITA: "tots els joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins punts han estat els més polèmics i debatuts."


Destacats: - "Que el conseller Saura en prengui nota: cap dels 30 joves entrevistats ha esmentat per res el seu autobús"

- Què vols dels polítics? "Que hagan más y digan menos"