LIBERALISME I REACCIÓ
Acaba de plantejar-se a Espanya, per milèsima vegada, amb tot aparell tan interessant argument que es necessita,-el mateix de si es tractara d’una obra de màgia o un melodrama en vint quadres,- el gran problema polític del liberalisme en la lluita amb la reacció. Si hauríem de donar crèdit als propagandistes d’aquest espectacle, semblaria que Espanya depen únicament d’una substitució d’homes i un canvi de rètols. Eliminant uns quants personatges que ens són coneguts; posant en lloc d’ells a altres on els noms i els fets també són familiars; treient certa etiqueta, i subtituint-la per un altre no menys important, quedaría realitzat el màxim miracle. On es diu Reacció, posem-li Liberalisme ; fem fora a Fulano per posar a Zutano, i assumpte acabat. Es pot somniar amb alguna cosa més fàcil?
No està malament, no està malament! Plantejant-ho així, el problema de la regeneració espanyola deixa de ser un veritable problema. Fins i tot sembla mentida que alguna cosa tan senzilla ens preocupi tant. De pasar del sol a l’ombra o de l’ombra al sol, aprofitem la mateixa brusquedat en que ambdós matissos es donen conjuntament en el nostre clima, haguéssim suprimit per sempre el malestar que ens porta desassossegats. Per què no ho fem? Per què no donem el pas? Molt senzill: perquè ens falta la fe en aquell procediment expedit; perquè el pas que ara torna a recomenar, li vam donar innumerables vegades, en tots els sentits; perquè hem canviat totes les etiquetes, hem recorregut a tots els homes, i utilitzem tots els medicaments; al final ens hem trobat sempre en que tots eren idèntics en el fons, tots s’equivocaven, tots eren iguals per la seva eficàcia.
Liberalisme, reacció; eterns fantasmes bessons brotan d’un sol i únic abisme: el buit absolut de la política espanyola. Reacció? Què és la reacció a Espanya?Liberalisme!Què es el nostre liberalismo? Millor dit: En qué es diferencien substancialment un de l’altre? Qui es capaç de distingir-los entre ells? Quan intentes separar, exteriorment no trobes més que noms; vists en conjunt i analitzats a fons, ambdós es confonen i resumeixen en una suprema negació comú: “la nada”.
Un estranger, amic meu, que va residir molt de temps a Espanya, em deia a propòsit de les nostres diferències internes: “He observat que a Espanya és parla molt del regionalisme, fins al punt de donar-li més importància al que els separa a vostès, els espanyols, uns d’altres, que al que sel’s assembla i caracteritza a tots. No negaré que entre les regions hispanístiques existeixen diferències notables i alguna d’elles profundes. Pero també hi han semblants en altres països. Vostè vol alguna cosa diferent d’un bretó, per exemple , que en provençal? Un home del País Gal.lès i un escocés de pura sang, podrien reputar-se com tipus fins a tal punt irreductibles entre ells. No obstant, quan vostè viatja per França i per Inglaterra percep en tot moment amb una ponderació exacte, el vertader abast d’aquestes diferències. Es inútil que un italià del Sur li digui a vostè les pestes contra els italians del Nord, o viceversa. Vostè l’escoltarà amb diferència, amb curiositat, fins i tot amb interés; més en un fur intern- a jutjar pels mateixos gestos, la vehemència, el timbre espiritual, la ideología, el no sé que inconfundiblement característic de l’interlocutor,- seguirà vostè dient: Res, res; pots parlar quan vulguis, pero poques vegades..tu sei italiano!”
“Els nacionals d’un país qualsevol -continuava el meu amic- donen una importància extraordinària a les seves singuralitats locals, fins a tal punt d’oblidar per elles la superior unitat que els envolta a tots. Els estrangers, en canvi, perceben amb molta més clarividència i amplitut que els mateixos indígenes els seus trets comuns, perquè les diferències només els interesen com a signes secundaris de manifestacions pintoresques. I això mateix, que vostè li hagués passat fora de la seva pàtria, es el que em va ocórrer a mi a Espanya. Després de viure temps en
Diguem un altre cosa, però en un altre sentit, de la nostra política. Liberalisme?
Reacció? Creure que aquests noms corresponen, a Espanya, a dos classes de política, a dos esperits irreductibles entre sí i totalment oposats en quan als seus homes, les seves pràctiques, els seus mitjans i resultats, serà bo per entretenir l’ambició dels que intenten aprofitar-se per una actuació partidista. Qui ho observa amb desinterés i en conjunt- tal com el meu amic observava les diferències regionals d’Espanya,- arribarà també a l’única conclusió de que ambdós es redueixen a la pobresa, a una mateixa incapacitat manifestes. Cert que a Espanya tenim partits i tendències que es clasifiquen a si mateixes com volen, desde l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Cada un d’ells parla malament dels adversaris i proclama els seus propis mètodes com les millors. Per distingir-se uns d’altres i semblar irreductibles entre ells, emplean tota classe de banderes i lemes. Però en resum, després sentir-los i de veure’ls actuar, el meu amic els hagués dit, o hagués pensat: Res, res; tot i això..tu sei italiano!
Liberalisme?Reacció?Una pregunta desconcertant: Què és més reaccionari a Espanya, el liberalisme o la reacció?..Una corporació cultural espanyola, el qual el nom me’l reservo, va enviar fa poc, gratuïtament, a tots els centres importants de
El fet, tal com queda indicat, es formidable; però la seva segona part es més formidable encara: totes les solicituts, en massa, no van representar ni el 5 per 100 dels que havien rebut gratuïtament una publicació que per a tots ells és indispensable.
Liberalisme? Reacció?..Al.lucinacions, res més que al.lucinacions en la horrorosa i única realitat d’un inmens desert moral.
GAZIEL
Martes, 12 de Maig de 1919
No hay comentarios:
Publicar un comentario