SALVADOR SOSTRES

Sino escrius bé; creus que a base de treballar pot ser un bon periodista o escriptor?

Quin es el primer consell que ens donaries?

Que creus que és el que més et caractertza dels teus articles?Amb quina finalitat els fas?

Creus que tot és qüestió d'estil o de seguir una estrcutura?Tu com els fas?

Quins són els teus referents?

T'ha costat molt arribar a treballar a l'Avui i a dues pàgines webs?

Al.lucinacions espanyoles

LIBERALISME I REACCIÓ

Acaba de plantejar-se a Espanya, per milèsima vegada, amb tot aparell tan interessant argument que es necessita,-el mateix de si es tractara d’una obra de màgia o un melodrama en vint quadres,- el gran problema polític del liberalisme en la lluita amb la reacció. Si hauríem de donar crèdit als propagandistes d’aquest espectacle, semblaria que Espanya depen únicament d’una substitució d’homes i un canvi de rètols. Eliminant uns quants personatges que ens són coneguts; posant en lloc d’ells a altres on els noms i els fets també són familiars; treient certa etiqueta, i subtituint-la per un altre no menys important, quedaría realitzat el màxim miracle. On es diu Reacció, posem-li Liberalisme ; fem fora a Fulano per posar a Zutano, i assumpte acabat. Es pot somniar amb alguna cosa més fàcil?

No està malament, no està malament! Plantejant-ho així, el problema de la regeneració espanyola deixa de ser un veritable problema. Fins i tot sembla mentida que alguna cosa tan senzilla ens preocupi tant. De pasar del sol a l’ombra o de l’ombra al sol, aprofitem la mateixa brusquedat en que ambdós matissos es donen conjuntament en el nostre clima, haguéssim suprimit per sempre el malestar que ens porta desassossegats. Per què no ho fem? Per què no donem el pas? Molt senzill: perquè ens falta la fe en aquell procediment expedit; perquè el pas que ara torna a recomenar, li vam donar innumerables vegades, en tots els sentits; perquè hem canviat totes les etiquetes, hem recorregut a tots els homes, i utilitzem tots els medicaments; al final ens hem trobat sempre en que tots eren idèntics en el fons, tots s’equivocaven, tots eren iguals per la seva eficàcia.

Liberalisme, reacció; eterns fantasmes bessons brotan d’un sol i únic abisme: el buit absolut de la política espanyola. Reacció? Què és la reacció a Espanya?Liberalisme!Què es el nostre liberalismo? Millor dit: En qué es diferencien substancialment un de l’altre? Qui es capaç de distingir-los entre ells? Quan intentes separar, exteriorment no trobes més que noms; vists en conjunt i analitzats a fons, ambdós es confonen i resumeixen en una suprema negació comú: “la nada”.

Un estranger, amic meu, que va residir molt de temps a Espanya, em deia a propòsit de les nostres diferències internes: “He observat que a Espanya és parla molt del regionalisme, fins al punt de donar-li més importància al que els separa a vostès, els espanyols, uns d’altres, que al que sel’s assembla i caracteritza a tots. No negaré que entre les regions hispanístiques existeixen diferències notables i alguna d’elles profundes. Pero també hi han semblants en altres països. Vostè vol alguna cosa diferent d’un bretó, per exemple , que en provençal? Un home del País Gal.lès i un escocés de pura sang, podrien reputar-se com tipus fins a tal punt irreductibles entre ells. No obstant, quan vostè viatja per França i per Inglaterra percep en tot moment amb una ponderació exacte, el vertader abast d’aquestes diferències. Es inútil que un italià del Sur li digui a vostè les pestes contra els italians del Nord, o viceversa. Vostè l’escoltarà amb diferència, amb curiositat, fins i tot amb interés; més en un fur intern- a jutjar pels mateixos gestos, la vehemència, el timbre espiritual, la ideología, el no sé que inconfundiblement característic de l’interlocutor,- seguirà vostè dient: Res, res; pots parlar quan vulguis, pero poques vegades..tu sei italiano!”

“Els nacionals d’un país qualsevol -continuava el meu amic- donen una importància extraordinària a les seves singuralitats locals, fins a tal punt d’oblidar per elles la superior unitat que els envolta a tots. Els estrangers, en canvi, perceben amb molta més clarividència i amplitut que els mateixos indígenes els seus trets comuns, perquè les diferències només els interesen com a signes secundaris de manifestacions pintoresques. I això mateix, que vostè li hagués passat fora de la seva pàtria, es el que em va ocórrer a mi a Espanya. Després de viure temps en la Península i de comprovar la seva innegable diversitat, vaig arribar a l’única conclusió que tots vostès eren, sense excepció alguna, enormement i exclusivament espanyols.”

Diguem un altre cosa, però en un altre sentit, de la nostra política. Liberalisme?

Reacció? Creure que aquests noms corresponen, a Espanya, a dos classes de política, a dos esperits irreductibles entre sí i totalment oposats en quan als seus homes, les seves pràctiques, els seus mitjans i resultats, serà bo per entretenir l’ambició dels que intenten aprofitar-se per una actuació partidista. Qui ho observa amb desinterés i en conjunt- tal com el meu amic observava les diferències regionals d’Espanya,- arribarà també a l’única conclusió de que ambdós es redueixen a la pobresa, a una mateixa incapacitat manifestes. Cert que a Espanya tenim partits i tendències que es clasifiquen a si mateixes com volen, desde l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Cada un d’ells parla malament dels adversaris i proclama els seus propis mètodes com les millors. Per distingir-se uns d’altres i semblar irreductibles entre ells, emplean tota classe de banderes i lemes. Però en resum, després sentir-los i de veure’ls actuar, el meu amic els hagués dit, o hagués pensat: Res, res; tot i això..tu sei italiano!

Liberalisme?Reacció?Una pregunta desconcertant: Què és més reaccionari a Espanya, el liberalisme o la reacció?..Una corporació cultural espanyola, el qual el nom me’l reservo, va enviar fa poc, gratuïtament, a tots els centres importants de la Península-. oficials i particulars, civils i religiosos, técnics i recreatius, d’aprenentatge elemental i superior- el primer número de certa publicació en extrema necessitat a tots aquells que s’interessin per una de les més altes manifestacions de l’esperit patriòtic. Cada nombre anava acompanyat d’un avís, manifestant que per rebre o continuar rebent de manera normal i totalment gratuïta (s’ha de repetir) aquesta publicació, només solicitar-lo per escrit. Sembla lògic que els elements liberals i progressius del país van ser els primers, els més nombrosos, per no dir únics, en demostrar tal desig. Doncs bé; un fet formidable: el 90 per 100 de solicituts van ser corporacions religioses. Entre tots els Instituts, Universitats i la resta de centres oficials, no van contestar ni mitja dotzena.

El fet, tal com queda indicat, es formidable; però la seva segona part es més formidable encara: totes les solicituts, en massa, no van representar ni el 5 per 100 dels que havien rebut gratuïtament una publicació que per a tots ells és indispensable.

Liberalisme? Reacció?..Al.lucinacions, res més que al.lucinacions en la horrorosa i única realitat d’un inmens desert moral.

GAZIEL

Martes, 12 de Maig de 1919

EL JOVENT CATALÀ NO EN SAP RES SOBRE L'ESTATUT

Títol: El jovent català no en sap res sobre l'Estatut

Subtítol1:Estatut: "La defensa més unànime i desacomplezada de L'estatut l'he trobat en un grup d'estudiants, fills d'immigrants

Subtítol2: Universitaris: "Encara no l'he llegit, l'Estatut. Però ja t'aviso que no m'interessa gaire. Jo no vull un estatut, vul un estat."

Subtítol 2: Llengua i nació: "No estan gaire interessats. Creuen que no els pot influir la seva vida privada o en la marxa del país."

CITA: "tots els joves entrevistats han reconegut no saber què proposa el nou estatut, ni quins punts han estat els més polèmics i debatuts."


Destacats: - "Que el conseller Saura en prengui nota: cap dels 30 joves entrevistats ha esmentat per res el seu autobús"

- Què vols dels polítics? "Que hagan más y digan menos"

EL RECORD D’UN REFERENT DEL FOTOPERIODISME

Agustí Centelles (1905-1984) és un dels referents del fotoperiodisme. Centelles va començar com ajudant en un taller per aprendre la técnica del retrat. Després d’uns anys ja es va integrar al fotoperiodisme gràcies a Josep Badosa, i va treballar en diversos diaris. En Centelles se’l recorda pels reportatges fotogràfics que va fer a l’època de la Guerra Civil. Durant la tragèdia espanyola s’exilià, va estar en diversos camps de concentració i fou empressonat. Tot i això va acabar aconseguint els negatius de les seves fotografies que havia fet amb la seva coneguda càmara, Leica. Setenta anys més tard, Agustí Centelles se’l conmemora amb una exposició que rep per títol “Centelles. Les vides d’un fotògraf.1909-1985” , al Palau de la Virreina que acull desde el 3 de novembre de 2006 al 19 de març de 2007.

Miquel Berga, comissari de l’exposició, va creure oportú que mostrant l’època de la Guerra Civil, Centelles seria el millor en endinsar-nos en una de les pitjors tragèdies de la societat espanyola.

En aquest reportatge gràfic ens hi trobem tot una sèrie de sales les quals ensenyen tota la crueltat que el poble va patir. Passadisos plens de records amargs: gent afussellada, la població abandonant la seva ciutat i familia, manifestacions. Els Jocs olímpics, espectacles, fires i totes les grans personalitats d’aquell temps que el senyor Centelles va fotografiar era el moment en que més podies respirar i veure l’altra part de la tragedia. Com tota exposició, lloc per visitar, plat per cuinar t’agraden uns més que els altres. La seva gran sensibilitat i professionalitat que mostrava en la seva obra gràfica va aconseguir que jo veies una de les millors fotografies de la Guerra Civil. Una dona mirant al seu marit periodista, Gabriel Pernau que havia estat assassinat i que fins i tot en una sala dedicada a Pau Casals, integréssin una fotografia humorista la qual veies els dos bàndols (republicans contra nacionals) de la Guerra Civil mentre el periodista era al mig sentat fotografiant un míssil que anava d’una banda a l’altre. Francesc García, un dels visitants de l’exposició, creia que estava molt encertada aquest recordatori per al periodista Agustí Centelles i veure l’obra d’art i la sencillesa que feia en aquelles fotografies en la que havia sigut una de les majors desgràcies del poble espanyol. Googlegrames, anuncis del propi centelles, fotografies d’altres autors posen el toc crucial a una exposició històrica.

LA CRUA REALITAT

Juego de niños. Fusilamiento. 1937 rep per títol una de les fotografies més impactants d’Agustí Centelles. En temps de guerra tots els homes i dones havien d’encoratjar-se agafar un arma i anar a la tràgica lluita en què molts pocs sobrevivien. Si tenien una familia deixaven als seus fills, en contra seva, sense saber si els veurien alguna vegada, tot i que sempre li dirien – Fill, d’aquí uns dies ens veiem. Els fills tot orgullosos sempre deien.-Molt bé, papa. En la fotografía es veu reflexat que una vegada se n’anaven, els fills havien de buscar-se la vida. Els fills petits creien que era un joc per als seus pares i els hi agradava i per això els imitaven perquè de grans volien ser com ells. Aquella mirada dels nens era simplement innocent, feliços de poder jugar a un joc que feien els pares i que no s’adonaven del perill que corrien ells al fer-ho. Una realitat que es pot contrastar actualment. Els nens petits sempre volen imitar als seus pares o als seus ídols perquè són els seus herois i encara que fagin qualsevol tonteria ho faran. Perquè són els seus ídols. Una fotografia que et deixa gelada al veure la tranquil.litat dels nens per voler imitar als seus herois sense adonar-se’n que el que estan fent es un “crim”.

'LA XAVA' de Juli Vallmitjana

LA REALITAT DELS BARRIS MÉS POBRES DE BARCELONA

Juli Vallmitjana (1873-1937) nascut a Catalunya i modernista. Home polifacètic que treballa en els camps de l’orfebreria, la literatura i la pintura, una afició que sempre estarà present en la seva vida. Vallmitjana sempre s’ha sentit atret i ha mostrat molt d’interés per les vides marginals. Per arribar més a fons a aquest món de pobresa, decideix anar a viure als barris baixos per saber realment quins són els seus hàbits i com sobrevivien. Aquesta món es veu reflexat a les seves novel.les Sota Montjuic i La Xava. Sota Montjuic succeeix on el nom ja indica i va des de la volta d'en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, l’argument és que una petita part de la població se les intenta apanyar per sobreviure sense treballar i amb conflictes amb obrers, pagesos. L’altre novel.la que es va escriure l’any 1910, Enric Casasses la va editar i va fa petits canvis encara que segueix tenint la mateixa estructura i significació. Aquesta novel.la té dos punts claus: la primera l’argument i l’estructura i l’estética que utilitza.

La Xava ens mostra els ambients més pobres de la ciutat de Barcelona a principis del s.XX. L’autor ens submergeix en un món ple de mentides, infidelitats, prostitutes, robatoris, vicis..ambientat en el barri del Raval.

En aquesta obra, Vallmitjana explica la història d’una noia, La Xava(abans es deia Roseta), en la qual, ha de tirar endavant, tot i les múltiples adversitats que se li presenten. L’autor agafa la història d’aquest pobra nena com a fil conductor durant tota la novel.la. La noia ja desde petita té grans complicacions: primera ser la mare de la seva germana petita i aguantar les pallisses, insults de la seva pròpia mare La seva inexperiència e ingenuitat feia que la gent s’aprofités d’ella com és el cas d’en Sèbio. Un dels personatges més característics d’aquesta novel.la és La Gravada, la seva mare, un mal exemple per ella que era una alcohólica, violenta, mal humorada, egoista i cada dia es portava a un home al seu llit (tenint un marit) .Un estereotip que no hauria d’existir en cap societat. D’altra banda el seu pare anava i venia i durant molts anys va estar a la presó i això suposava no fer-se càrrec de la nena. La seva germana, la Dolors, acaba anant-se a França. Després de la mort de la seva mare i l’abandó de la seva familia, la protagonista s’ha de buscar la vida. Rafel, un simple amic i que la portava a ballar acaba sent el seu marit. Com tots els homes d’allà sempre tenia la seva autoritat i feia el que li veia en gana, no treballava i a vegades pegava a la seva dona. Quan la Xava es quedà embarassada ell decidí fugir ja fart de la situació. La Xava anava i venia en totes les cases, encara que tots sempre se n’aprofitaven. La principal causa de que tothom la volgués era per fer-la prostituta ja que era molt maca. Sempre estar a la boca dels demés era una costum per La Xava. Robatoris, assassinats, lluites, escapant-se de la pasma són algunes de les trames que van succeïnt al llarg de tota la novel.la. Tal i com esmentat abans, la pintura una gran afició per l’autor surt introduïda amb el personatge del Fermí. Un dibuixant que dibuixava molt malament i desconegut per molta gent gràcies a ell la Xava deixa d’estar a la boca de tots i per fi la Xava viu en pau.

Com ja he dit abans un dels punts claus d’aquesta novel.la es la seva estructura i estética.

Per una banda la seva gran descripció dels llocs, lluites, personatges i la veracitat d’aquests ajuda a què el lector l’endinsi en un dels barris més pobres de la Barcelona de principis del s.XX. Montjuic, Portal de Santa Madrona, carrer d’en Trenta claus, la taverna són llocs que et descriu perfectament com són per fora i per dins amb una subtilesa i agilitat excepcional. Tot i la seva gran estructura i agilitat per parlar dels llocs, per contra s’hauria d’esmentar l’argot que utilitza Vallmitjana. En aquest petit fragment es veu clarament la dificultat del significat d’aquest: “-Ei!-cridà el Morata-.On Xales tan corrents?- Vaig al poleio: acabo d’escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.” Per contrarrestar el llenguatge que es bastant difícil i que costa a vegades de seguir la novel.la, s’hauria de parlar dels noms, més ben dit dels mots que tenen els personatges de Vallmitjana. El Botxinet, La Gravada, el Tripet, La Lloro, El Guenyo..són alguns exemples. Però durant tota la obra tothom té el mateix nom exceptuant La Roseta que acaba dient-se La Xava, protagonista de la novel.la

Mor Josep Maria Huertas Clavería

Títol: Mor Josep Maria Huertas Clavería.

Avantítol: El degà de Col.legi de Periodistes va morir a conseqüència d’un infart cerebral

Subtítol: Grans representats de la política van estar a la capella ardent donant el condol als familiars

Huertas Clavería, degà del Col.legi de Periodistes, va morir la matinada del diumenge dia 4 de març a l’Hospital Clínic de Barcelona a causa d’un infart cerebral que havia sofert el divendres passat. Tot just fa dues setmanes es va sotmetre a una intervenció quirúrgica bastant complicada i que gràcies a la seva força i esperit va poder seguir endavant fins al punt que va entregar un reportatge hores abans de patir l’infart.

Josep Maria Huertas Clavería, nascut a Barcelona l’any 1939 va treballar en molts diaris com ‘El Correo Catalán', 'Tele/Exprés' 'Diari de Barcelona', 'El Periódico de Catalunya', l’'Avui' i 'La Vanguardia'. A més a més va dirigir les revistes 'Oriflama' i 'Quatre cantons'. Huertas Clavería va treballar al gabinet de premsa de la Diputació de Barcelona, que l’any 2002 se’l va distinguir amb el Premi de la Comunicació pels seus quaranta anys de professió. A més a més per la seva professionalitat i la seva passió pel periodisme, el van premiar amb el guardó d’Ofici de Periodista, amb la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona desde l’any 1988 i desde l’estiu 2006 era degà del Col.legi de Periodistes.

Al 1975, el periodista, es va convertir en el símbol de la llibertat d’expressió al ser empressonat durant vuit mesos en la presó La Modelo, tras un consell de guerra per un article publicat en Tele/Express que relacionava alguns prostíbuls de Barcelona amb l’Exèrcit. Huertas Clavería va escriure més de mig centenar de llibres, entre ells “Chicos de la gran ciudad","200 anys de premsa diària a Catalunya", "Tots els barris de Barcelona", "La construcció d'una ciutat", etc.

Tal i com es va veure a la parròquia de Santa Maria del Taulat i a la capella ardent, la mort de Josep Maria Huertas Clavería ha sigut un gran commoció per a tot el periodisme i també per als polítics.

El president català, José Montilla, va dir que desapareixia "un gran professional i un periodista que practicava la proximitat i la veracitat". L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el calificava com "un gran ciutadà, un exemple d’humanitat" i que ”la ciutat havia perdut un dels grans cronistes contemporanis”. L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol destacava "l’ objetivitat i serietat" de Huertas.

La viuda de Huertas Clavería, Araceli Aiguaviva, va fer un emocionant discurs a la parròquia de Santa Maria del Taulat, el qual, va demanar al periodista que “’l’ajudès desde on estigués” a superar “la tristesa de no tornar-lo a veure”. Un “t’estimo” i un allau d’aplaudiments va posar punt final al funeral.

Entrevista de Soler Serrano a Josep Pla

Les quinze frases més significatives de Josep Pla:

“No espero mucho de los otros, yo tampoco espero que me crean”

“La felicidad de la vida es no ser envidioso”

“Fumo parar buscar adjetivos”

“Nosotros no somos más que animales climáticos”

“La gente cree que el capitalismo tiene que pagarlo todo”

“No soy más que un xerraire”

“La ironia es la imposibilidad de decir alguna cosa”

“Espriu es un cuco”

“Soy soltero porque creo que nadie me hubiera echo caso”

“La mujer es el ser antiromántico”

“La mujeres son una cosa muy rara”

“Yo no sé que és el amor”

“Los amigos estan clasificados en conocidos, amigos y saludados”

“El español me parece un hombre insatisfecho”

“No escrito ninguna frase antes de haberla pensado”

Descriure una escena de l’entrevista

Josep Pla, un home ja gran, parla amb l’entrevistador, Joaquin Soler Serrano. Mentre parlen i comenten sobre altres escriptors, Pla agafa el paper per fer-se un cigarret. Després d’una sèrie d’afirmacions que fa l’entrevistador sobre l’escriptor, Pla posa la nicotina i tots els fàrmacs que porta un cigarret al paper amb unes mans tembloroses però d’esperit tranquil. El càmara decideix fer un visió detallada de les mans del protagonista liant per fer-lo. Pla, amb un somriure continu, acaba de fer el cigarro. Per finalitzar el seu cigarret, no gaire recte i estable, l’encèn amb una gran satisfacció.